La funambulista decidió que sí, que saldría a la pista. Pidió que no le pusieran redes, pretendía sorprender al público al ir sin el cable; la red sólo iba a servir para engañar al público. La trapecista pensó que no hacía falta eliminarlas, que todas las cartas estaban mostradas, ya no había nadie a quien engañar. El trapecio sería el mismo. Los que vinieran a verlas no podían esperar más que un rato de entretenimiento.
Las dos se preparaban en los camerinos y compartían sensaciones antes de salir a escena. La una se maquillaba los ojos para hacerlos más expresivos. La otra, hacía lo propio y pensaba en lo que sería saltar al vacío. Ninguna decía nada importante, eran los instantes previos a salir a escena.
Permitámosles dudar. Querer salir a escena y, al mismo tiempo, dudar si se va a poder aguantar hasta el final. Final incierto, esto es el circo. La trapecista pensaba que todo estaba controlado; la funambulista dudaba...
Estamos al final de la actuación. ¿Reencuentro? ¿Felicitaciones? ¿Aplausos? ¿Dónde están el cable y el trapecio? ¿Quién ha concluido la función?
P.D. ¿Quién?
Las dos se preparaban en los camerinos y compartían sensaciones antes de salir a escena. La una se maquillaba los ojos para hacerlos más expresivos. La otra, hacía lo propio y pensaba en lo que sería saltar al vacío. Ninguna decía nada importante, eran los instantes previos a salir a escena.
Permitámosles dudar. Querer salir a escena y, al mismo tiempo, dudar si se va a poder aguantar hasta el final. Final incierto, esto es el circo. La trapecista pensaba que todo estaba controlado; la funambulista dudaba...
Estamos al final de la actuación. ¿Reencuentro? ¿Felicitaciones? ¿Aplausos? ¿Dónde están el cable y el trapecio? ¿Quién ha concluido la función?
P.D. ¿Quién?
El prestidigitador observava les dues dones. Sabia el que pensaven, coneixia els seus dubtes i incerteses. En el fons les admirava, però no les podia comprendre. Ell, justament ell, que feia el seu art amb la mentida i la falsedat. Ell, que havia aprés a mentir sense necessitat de mentir, des de la més absoluta sinceritat d'aquell que avisa de la seua mentida des del començament de l'actuació.
ResponderEliminarQuan eixia a la pista, la xarxa estava sempre col·locada, el públic sabia que anava a mentir-los, però es creia el seu art, i això era garantia d'èxit. Les seues mans correrien més ràpides que l'ull, les seues paraules eren embolcall d'uns trucs amagats i la mirada afalagava el públic tot desarmant la seua capacitat de judici. El truc perfecte, la mentida establerta sense risc.
Ara, mentre observava la funambulista, sentia el seu desig, la voluntat de veritat que l'assaltava, el compromís amb el públic, i no podia menys que dibuixar un somriure ocult, de superioritat estúpida i prepotent, perquè recordava les primeres actuacions i els primers dubtes, ara oblidats.
Amb la trapezista l'unia la necessitat de seguretat, però pot ser ella tenia un deler de veritat més intens, no volia enganyar al públic amb riscs inútils, volia mostrar-se tal com era. Pobra, no sabia que actuar era ficar-se la màscara i que, només amb ella, teníem garantia de triomf.
Ocult darrere la cortina, observava les dues dones amb el desig secret, amb l'amor ocult del qui se sap inadequat, indigne de tanta puresa, brut i enganyador. L'atracció que sentia era impossible, però tan real!
Uns minuts després, quan elles ascendiren al trapezi, ell estaria al prosceni, observant nerviós el moment de l'actuació, conscient dels nervis i les incerteses, aclaparat per la culpabilitat i amb el sentiment d'indignitat que l'assaltava en cada actuació.
El seu moment? l'hora del seu salt al buit? Això no importava, la seua actuació era rutinària, falsa, aparent. Un simple truc de màgia, prestidigitació elaborada, mentida conscient i acceptada.
Bonic i estrany, com la funambulista. Ja em contaràs què vol dir el Prestidigitador.
ResponderEliminarSigues qui sigues.
M.